L’anomenada novel·la històrica sempre m’ha semblat més permissiva per a l’autor, més fàcil de compondre en tot el que fa als esdeveniments, l’ambientació i els detalls petits lligats a la vida quotidiana relatats en la narració. De fet, tret d’algun lector rigorós ―ho hem de reconèixer, d’aquests no n’hi a gaire― la majoria estem més predisposats a creure tot el que l’escriptor ens hi expliqui. Amb raó, diu la Viquipèdia que a les novel·les històriques és més important la versemblança narrativa que no pas el rigor històric, ja que es tracta d’obres de ficció.
En canvi, posar una conjuntura actual al rerefons del relat d’una novel·la, fets que estan a l’abast de qualsevol lector, em sembla, i de llarg, molt més compromès. Això és el que fa l’escriptora Blanca Busquets i Oliu en El crit (2019, Barcelona: Edicions Proa): la història arrenca el 17 d’agost de 2017, amb l’atemptat de la Rambla de Barcelona, i es desenvolupa al llarg dels fets que van commoure la societat catalana durant el mesos següents (la creació dels CDR, el referèndum del 1er d’octubre, l’empresonament dels líders independentistes, etc.).
No penseu, per això, que es tracta d’una novel·la política, menys encara militant. Em sembla que, en realitat, no és més que un assaig de ficció sobre el trasbals ―personal i col·lectiu― que tan importants esdeveniments van suposar per a la gent normal del carrer, tant si estava implicada en els fets com si no.
La Judit, protagonista inicial del relat, presencia l’atemptat des d’un hotel de la Rambla amb una companyia inconfessable. De llavors ençà, es van entrecreuant la resta dels personatges: el Martí, millor amic del Bernat, fill de la Judit i l’Eduard, tots dos indepes actius; la Xènia, una jove activista contra els desnonaments; el Gerard, un jove empleat a un banc implicat als desnonaments; la Matilde, una psicòloga que comença a rebre pacients esverats per l’agitació social del moment. En fi, una cadena de vincles sentimentals que uneixen a tots.
Tot plegat, crec que la novel·la assumeix els perills relacionats amb una possible interpretació parcial de fets que tothom coneix. És a dir, em sembla una opció audaç per part de l’autora, perquè al cap i a la fi ha de donar-hi una versió dels fets, que qualsevol lector o crític podria interpretar fàcilment com esbiaixada o partidista.
Sembla que, com més gros sigui l’impacte dels esdeveniments entre la gent, és més improbable que la ficció literària s’atreveixi a abordar uns fets. Per exemple, després de la segona guerra mundial, la literatura va trigar anys a poder prendre’n material de ficció.
En el cas de Blanca Busquets, aquest esguard d’integració en la ficció de fets contemporanis em fa recordar, salvades totes les distàncies –que n’hi a moltes– a Irène Némirovsky, una escriptora ucraïnesa jueva en llengua francesa, que va començar i continuar escrivint una novel·la sobre l’ocupació nazi a França el juny de 1940 (Suite francesa), al mateix temps que ella i la seva família era obligada a portar l’estrella groga, i fins el dia que va ser arrestada i deportada a Auschwitz, on va morir de tifus el 17 d’agost de 1942.
Gotzon Egia
Katalandegi 